En Soulages, una pequeña población en el Parc National des Cévennes uno no sabe si el pueblo está abandonado o todavía hay seres humanos viviendo en ella.
Caminando por estas calles sientes el silencio absoluto, roto solo por algunos animales atrevidos al oír nuestros pasos. En Soulages, uno solo puede imaginarse la vida siendo agricultor, o cazador, o pastor… porque es de esos pueblos que se han quedado congelados en el tiempo.
Que bé tornar a saber de tu!… ja m’havia acostumat a llegir els teus posts i ara que no hi eren els anyorava! … durant aquests dies també he experimentat vivències ( segurament diferents a les teves) i volia comparir amb tu el fet de dir-te que me’n vaig a viure a un poble muntanyós de 20 habitants. De tant en tant al Ferran i a mi ens agafen rampells i necessitem complaure’ls, ja que mai saps que et vindrá de gust fer l’endemà, d’aquesta manera engequem el nostre pla.una abraçada enorme i gràcies per compartir les teves expeiències.PETONS.pd: si per casualitat tornes a venir per terres lleidatanes ( bellmunt…)tens les portes obertes.
hola nuria!doncs enhorabona per marxar a viure a un poblet petit. què bé ho passareu! dona’m el nom per situar-lo al mapa, please…per cert, el bellmunt que vam ana no és el de lleida, és una muntanyeta a prop de torelló a la plana de vic.petons.